ELS GERMANS BESSONS

Fragment revisat d’un petit article de Joan Valls Julià, consultor pedagògic i escriptor

Després de l’alegria i emocions inicials, sorgeixen dubtes continus sobre com educar a aquesta parella i com tractar-los. Existeixen pautes generals, però el criteri més lluminós sempre serà el mateix: són dues persones distintes, que exigiran tot l’afecte, la dedicació i la competència, des del mateix moment del inici de la vida.

Els bessons idèntics duen la mateixa dotació genètica i, per tant, tenen trets semblats en la seva constitució; però gran part de la seva evolució depèn de la forma que els pares s’han enfrontat amb el fet de tenir bessons.

Recordem: bessons fraterns són els que resulten de l’alliberament de dos òvuls el mateix mes, fertilitzats cadascun per un espermatozoide diferent. Hi ha nombroses variables, però es pot afirmar que els bessons fraterns mai tenen exactament el mateix aspecte, i un nen i una nena no són mai bessons idèntics.

El fet que siguin bessons fraterns i idèntics encara té més influència sobre la forma que aquests nens o nenes van evolucionant com éssers humans. De totes maneres, el criteri educatiu ha de prevaler sobre qualsevol tipus de combinació que es doni.

L’organització és clau en una situació com aquesta. Cadascun dels nous nats requereix la nostra atenció i afecte en particular. Encara que siguin molt similars -o no- són individus ben diferenciats i TENEN DRET A UNA IDENTITAT PRÒPIA. Aquesta s’anirà constituint a partir de l’exterior: és aquest qui els donarà els elements per a sentir-se singulars. El nom com a element diferenciador adquireix molta d’importància. Cal trobar noms molt diferents entre sí.

Tradicions com vestir-los iguals, tenen repercussions en la representació de la seva pròpia imatge. Ja tenen suficient amb "veure’s" en altra persona, com perquè damunt es busqui una major similitud. Evidentment, TOTA COMPARANÇA ha de ser EVITADA i és recomanable oferir activitats específiques per a cadascun/a.

Així com és preferible que cadascun/a sigui tractat depenent del seu caràcter, també hem d’atorgar-los un temps individual, exclusiu, de forma constant i precisa, on els escoltem i els permetem parlar tranquil·lament, sense judicis, simplement transmetent per mitjà de la nostra presència la importància del seu ésser.